Dia 1 leyendo a Clarice

Escribir es acercarse al lugar donde habita solo el lenguaje. Su cauce.

Intentar ver ese río. Sumergirse en él, ¿se puede?, o tan solo se observa, ¿se describe su fluir?

¿Es esa experiencia, la de observar, el arrobamiento? ¿O es más bien el baño el arrobamiento?

Hay que desnudarse para sumergirse en el agua. Y el vestido es el «yo».

¿Las místicas no tienen un acceso directo a esto?

¿Y algunos escritores también? ¿O lo buscan porque no pueden ir más allá?

Más allá puede haber la locura. La locura del lenguaje discurriendo solo. Es un río, y un río te arrastra. Está en su naturaleza.

Pienso en Hölderlin, en Rilke.

RV

Clarice, darreres il·luminacions

Em disposo a llegir això. Vertigen

Un tastet del tio Marian

Jo no he conegut mai
les meves mans
Jo no conec
les meves mans
Jo no coneixeré les meves mans.

I condemnat pel temps; el meusenyor
                                                            soc un de tants per la clemència.


ALFA, BETA, GAMMA,
pilars de civilitzacions,
podeu anar a la merda.

Marià Vancells Puig

28/1/1944 - 27/7/1971

Noia de porcellana

 

Noia de porcellana,

buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana,
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana,
tot el teu cos és recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana,
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana,
d'una mirada et van trencar un braç,
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana,
tota ets fràgil que t'has tancat,
a sota una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana,
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana,
tens la mirada ben transparent,
la pell de celofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana,
què vols que et donin no donant res,
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.

Pau Riba

7/8/1948 - 6/3/2022

Colom a una finestra de Barcelona

Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?

Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin

Eterno femenino

Todo lo transitorio
sólo es parábola;
lo inalcanzable,
deviene aquí en suceso;
lo indescriptible,
aquí se hace acto;
el eterno femenino
nos atrae hacia las alturas.

Goethe. Fausto

Gustav Mahler. Finale Sinfonia nº 8. (Dudamel. Joven Orquesta Simón Bolivar y Los Angeles Phillarmonic)

Alles Vergängliche
ist nur ein Gleichnis;
das Unzulängliche,
hier wird's Ereignis;
das Unbeschreibliche,
hier ist es getan;
das Ewig-Weibliche
zieht uns hinan.

Goethe. Faust

Teoría del Duende - Lorca

 

Juego y Teoría del Duende. Federico García Lorca

El quadre més bonic del món. Tàpies

Pròleg

què hem de fer per tal de mirar de la manera més neta, no pas cercant en les coses allò que ens han dit que hi ha d’haver, sinó allò que de debò hi ha? Mireu, mireu al fons! I deixeu-vos arrossegar per allò que ressona dins vostre en contemplar el que sens ofereix... Podem trobar l’art pertot.. Pot ésser una petjada per la vida, o una puntada de peu –per què no?- que digui “prou!”. Pot ésser la suau brisa del matí, plena d’esperança, o bé el baf acre que surt d’una presó. Pot éser les taques de sang d’una ferida, o el cant enmig del cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ésser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.

Ralph Herrmanns

Doctor Zivago

 David Lean. Doctor Zivago

La Insistència

Pensava l'altre dia ... la intel·ligència humana es basa en la capacitat de relació entre conceptes. Aquesta capacitat ve donada pel llenguatge, que s’erigeix en oposicions; oposicions a partir de convencions que ens hem donat o, millor dit, que el llenguatge duu per si mateix (qui va ser el primer a dir que allò rodó que penja de l’arbre, que va treure’ns del paradís i que va caure al cap de Newton, li diem poma i no xxl, per distingir-ho de, posem pel cas, d'xxi?). Així doncs, pensem a partir i gràcies a aquestes oposicions.

Com apropar-se a un món, el quàntic, amb aquestes eines? Quan analitzem el comportament de l’electró, que és una partícula i alhora una ona, no estem veient les coses des de l’òptica tancada del nostre raonament, del llenguatge? Perquè veiem oposició o hi interpretem oposició, sense altra possibilitat, donat el món del llenguatge on estem reclosos. La nostra capacitat d’entendre és alhora l’impediment.

Com sortir d’aquest laberint? I si pensem en aquesta imatge, la del laberint, generem la idea que hi ha possibilitat de sortida, quan res no ho fa pensar.

Aquí el que resta és —i no sembla poca cosa— el que anomenem “intuïció”; una habilitat que tenim i que apareix abans de la possibilitat o la feina de nominació. I aquesta feina ve precisament per donar forma o posar en paraules l’“aparició”, aquesta idea informe que intriga, subjuga (la música no parla d’això?).

Potser el que anomenem dualitat ona-partícula —que, com hem vist, anomenem així perquè només podem fer-ho en termes d’oposició, i que és clarament antiintuïtiu— és només (i no és poca cosa) informació, el que anomenem informació, quelcom que es presenta per ser llegit. Això, però, potser només és un postulat. Res no podria fer pensar que allí, on veiem aquest comportament estrany de l’electró, hi hagi quelcom a llegir. Que sols i únicament és.

Com resolen els físics aquest problema amb el llenguatge?, el fet que amb les ulleres del llenguatge conformem una realitat que, d’aquesta manera, ens és enigmàtica?

Puc intuir, entendre, sentir en un flux que anomenem consciència, i que és on som vius. És el que ens fa ser. I aquest sentir no és amb paraules; aquestes venen després del que he sentit o intuït. Com ara mateix, que vaig al darrere, posant paraules a aquesta intuïció que tinc del meu pensar. 

Potser la intuïció és una antena on vibra quelcom aliè (inconscient o supraconscient).

Què és aquesta febre en l’art, de la disciplina que sigui, que empeny a caçar apassionadament allò que s’insinua, que l’artista percep, que l’interpel·la?

Hi ha quelcom i ho sabem perquè insisteix, i si calgués anomenar-lo, caçar-lo amb algun substantiu, proposaria “Insistència”.

... i després vaig acabar recuperant aquesta lectura, i a Eddington en especial.