Dia 1 leyendo a Clarice

Escribir es acercarse al lugar donde habita solo el lenguaje. Su cauce.

Intentar ver ese río. Sumergirse en él, ¿se puede?, o tan solo se observa, ¿se describe su fluir?

¿Es esa experiencia, la de observar, el arrobamiento? ¿O es más bien el baño el arrobamiento?

Hay que desnudarse para sumergirse en el agua. Y el vestido es el «yo».

¿Las místicas no tienen un acceso directo a esto?

¿Y algunos escritores también? ¿O lo buscan porque no pueden ir más allá?

Más allá puede haber la locura. La locura del lenguaje discurriendo solo. Es un río, y un río te arrastra. Está en su naturaleza.

Pienso en Hölderlin, en Rilke.

RV

Clarice, darreres il·luminacions

Em disposo a llegir això. Vertigen

Un tastet del tio Marian

Jo no he conegut mai
les meves mans
Jo no conec
les meves mans
Jo no coneixeré les meves mans.

I condemnat pel temps; el meusenyor
                                                            soc un de tants per la clemència.


ALFA, BETA, GAMMA,
pilars de civilitzacions,
podeu anar a la merda.

Marià Vancells Puig

28/1/1944 - 27/7/1971

Noia de porcellana

 

Noia de porcellana,

buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana,
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana,
tot el teu cos és recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana,
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana,
d'una mirada et van trencar un braç,
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana,
tota ets fràgil que t'has tancat,
a sota una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana,
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana,
tens la mirada ben transparent,
la pell de celofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana,
què vols que et donin no donant res,
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.

Pau Riba

7/8/1948 - 6/3/2022