"Solo me interesa lo que no se puede pensar. Lo que se puede pensar es demasiado poco para mí." "Descíframe, le dije a la Esfinge, y se quedó muda. Las pirámides son eternas, siempre que sean restauradas".
La humanidad sosteniendo el misterio, asegurando su ubicación. Creemos haber pillado al misterio en un lugar y nos dedicamos a defenderlo.
A propósito de la observación de Clarice sobre las cosas y los silencios. Sin tensión entre dos puntos no hay silencio. Sin silencio no hay tensión entre dos puntos. Se necesitan y repelen a la vez. El resultado: un llamado sordo. En la música el silencio es fundamental, preciado. Es algo muy extraño. ¿Cómo algo que no és, que es ausència de algo, puede tener entidad?
RV
19 de setembre del 2026
11 de setembre del 2026
Dia 4 leyendo a Clarice - Un soplo de vida
Clarice se observa a sí misma en su ser de mujer. Es huidiza. Se le escapa entre los dedos como agua de la fuente -"captarme marcada por mi enigma".
"Pensé algo tan bonito que ni siquiera comprendí. Y acabé olvidándome de lo que era".
Inici del poema:
Arribava la frase així, tota solta,
dient-se ella sola, amb les seves paraules,
....
https://www.ricardvancells.com/2018/10/poema-perdut-he-perdut-un-poema-que.html?m=1
"Quiero que la frase ocurra". A veces la alegría de la que habla es la alegría de Clarice escritora que encuentra, mientras se bifurca, palabras que al juntarse dicen de su enigma, que es el enigma del lenguaje andando sólo y que, a través de ella, de ese escribir suspendido, se eleva en poesía. Allí el demiurgo ilumina rincones escondidos con sus fogonazos inspirados. No ser ahí, en la Clarice mortal, para hallar lo lleno en ese lado otro.
"Sintiendo dioses que se mueven al otro lado de la naturaleza" (Rilke testimoniando de aquello que experimentó en Duino y que urgió su elegía primera).
RV
"Pensé algo tan bonito que ni siquiera comprendí. Y acabé olvidándome de lo que era".
Inici del poema:
Arribava la frase així, tota solta,
dient-se ella sola, amb les seves paraules,
....
https://www.ricardvancells.com/2018/10/poema-perdut-he-perdut-un-poema-que.html?m=1
"Quiero que la frase ocurra". A veces la alegría de la que habla es la alegría de Clarice escritora que encuentra, mientras se bifurca, palabras que al juntarse dicen de su enigma, que es el enigma del lenguaje andando sólo y que, a través de ella, de ese escribir suspendido, se eleva en poesía. Allí el demiurgo ilumina rincones escondidos con sus fogonazos inspirados. No ser ahí, en la Clarice mortal, para hallar lo lleno en ese lado otro.
"Sintiendo dioses que se mueven al otro lado de la naturaleza" (Rilke testimoniando de aquello que experimentó en Duino y que urgió su elegía primera).
RV
5 de setembre del 2026
Dia 3 leyendo a Clarice - Un soplo de vida
Ella explora sobre lo femenino, “sólo me interesa mi enigma. Sobre todo, busco en mi gran vacío”. El autor -Clarice enmascarada-, indaga en ese personaje, que es ella, insinuándose, hurtándose. Una entidad que, a causa de no tener nombre, se desparrama sobre las palabras del texto. Se parece mucho a la creación, al acto inspirado y efímero de hacer visible lo invisible (Rilke).
Cuando se funde con el acto creativo, es fuga raudal de cabo a fin (Juan Ramón Jiménez), "prenderé fuego a todo y a las identidades de las personas sin caudal. Y solo entonces me haré tan autónoma que seguiré escribiendo hasta que muera”.
RV
Cuando se funde con el acto creativo, es fuga raudal de cabo a fin (Juan Ramón Jiménez), "prenderé fuego a todo y a las identidades de las personas sin caudal. Y solo entonces me haré tan autónoma que seguiré escribiendo hasta que muera”.
RV
23 d’agost del 2026
22 d’agost del 2026
Patrulla
Charles Gleyre Le Déluge (Musée cantonal des Beaux-Arts (MCBA) de Lausana
Temes de conversa:
Els dies que fa que no es canvien les túniques.
Les hores extres de vol que han de fer per aconseguir unes ales noves (com és que han de posar-les ells -o elles, o el què sigui, les hores, per tenir-ne unes de noves, quan és evident que s’han desgastat per tantes hores que han hagut de patrullar?).
Com afecten els canvis horaris a l’estabilitat angelical. El no saber si s’està de dia o s’està de nit.
La desfeta a la Terra i de la feina que se’ls ha girat.
De les vegades que l’Amo ha enviat aigua a dojo i quan menys se l’espera.
La humitat quan es retiren les aigües i l’encrespament irremeiable de les cabelleres.
De la mania que te l’Amo en que tot quedi net de cossos, i els àngels estan tips de patenes.
L’olor a podrit de tot plegat (tenen les narius extremadament sensibles i, a diferència dels humans que al cap de poc ja no senten l’olor de res, ells o elles, o el que sigui, flairen tothora i la pudor és com el soroll desagradable quan l’oïda no es pot tancar i obliga a sentir-lo TOTA L’ESTONA).
La sort que han tingut, aquest cop, de no haver d’enretirar cossos. Planyen als companys, o a les companyes o al que sigui, que enguany els toqui posar-s’hi. No és pel cansament de veure tanta gent morta, que també, ni per l’esgotament de rescatar-los de totes bandes, de les més inversemblants (un d’ells o d'elles o del que sigui, explica que una vegada en va trobar un encaixat dins la paraula “circumflexa” i va caldre Déu i ajuda per treure’l d’allí), és per la repetició, l’avorriment de la repetició.
Planegen i a voltes miren l’entorn en silenci, però sense fixar-s’hi massa, reclosos com estan en el seus pensaments. Perquè és difícil ser àngel. Molt difícil.
1- Començant per la sexualitat, que encara és hora que l’Amo digui si es pot o si no es pot, si son això o allò, i, més encara, de què collons gaudeixen.
2- Continuant per l’alimentació, doncs no tenen ni punyetera idea de si els agrada alguna cosa perquè mai se’ls ha informat de la necessitat o no d’alimentar-se.
3- Acabant (no gosen fer la llista massa llarga, s’hi podrien passar decennis desglossant la dificultat angelical, però cal pensar en la Trinitat, l’Amo sempre destaca el valor del número tres), amb el misteriós tema de la transmigració de les ànimes i els cossos. Aquest és el tema de tots els temes, aquell amb el que l’Amo els trepana les oïdes dia sí i dia també. Però ells o elles o el que sigui mai entendran si son això o allò, si son d’aquí o d’allà, o més difícil encara, si finalment son alguna cosa.
Ricard Vancells
Les hores extres de vol que han de fer per aconseguir unes ales noves (com és que han de posar-les ells -o elles, o el què sigui, les hores, per tenir-ne unes de noves, quan és evident que s’han desgastat per tantes hores que han hagut de patrullar?).
Com afecten els canvis horaris a l’estabilitat angelical. El no saber si s’està de dia o s’està de nit.
La desfeta a la Terra i de la feina que se’ls ha girat.
De les vegades que l’Amo ha enviat aigua a dojo i quan menys se l’espera.
La humitat quan es retiren les aigües i l’encrespament irremeiable de les cabelleres.
De la mania que te l’Amo en que tot quedi net de cossos, i els àngels estan tips de patenes.
L’olor a podrit de tot plegat (tenen les narius extremadament sensibles i, a diferència dels humans que al cap de poc ja no senten l’olor de res, ells o elles, o el que sigui, flairen tothora i la pudor és com el soroll desagradable quan l’oïda no es pot tancar i obliga a sentir-lo TOTA L’ESTONA).
La sort que han tingut, aquest cop, de no haver d’enretirar cossos. Planyen als companys, o a les companyes o al que sigui, que enguany els toqui posar-s’hi. No és pel cansament de veure tanta gent morta, que també, ni per l’esgotament de rescatar-los de totes bandes, de les més inversemblants (un d’ells o d'elles o del que sigui, explica que una vegada en va trobar un encaixat dins la paraula “circumflexa” i va caldre Déu i ajuda per treure’l d’allí), és per la repetició, l’avorriment de la repetició.
Planegen i a voltes miren l’entorn en silenci, però sense fixar-s’hi massa, reclosos com estan en el seus pensaments. Perquè és difícil ser àngel. Molt difícil.
1- Començant per la sexualitat, que encara és hora que l’Amo digui si es pot o si no es pot, si son això o allò, i, més encara, de què collons gaudeixen.
2- Continuant per l’alimentació, doncs no tenen ni punyetera idea de si els agrada alguna cosa perquè mai se’ls ha informat de la necessitat o no d’alimentar-se.
3- Acabant (no gosen fer la llista massa llarga, s’hi podrien passar decennis desglossant la dificultat angelical, però cal pensar en la Trinitat, l’Amo sempre destaca el valor del número tres), amb el misteriós tema de la transmigració de les ànimes i els cossos. Aquest és el tema de tots els temes, aquell amb el que l’Amo els trepana les oïdes dia sí i dia també. Però ells o elles o el que sigui mai entendran si son això o allò, si son d’aquí o d’allà, o més difícil encara, si finalment son alguna cosa.
Ricard Vancells
16 d’agost del 2026
La veu i la boria (dos capítols)
5. Part
A aquella criatura de la casa on vaig lliscar des del terrat encara no li havia nascut el melic, li penjava un llimac rogenc, també duia la sargantana en l’entrecuix i feia quatre dies que l’haurien dut a aquella casa amb aquella mare. Potser era com la que volia ser jo, de les que deixen que les criatures els vinguin de dins i no es conformen amb les que duen de fora.
Aquella dormia com si dugués roba neta dins, feia olor de vapor de planxa. Em vaig estirar a terra, davant de la porta de la cambra, i me la vaig posar a sobre i la meva criatura volia jugar amb ell. Feia saltirons i si hagués pogut l’hauria agafat de la mà i haurien fet corredisses.
La meva no tenia nom. Aquella, la que no havia perdut el llimac de la panxa, portava unes lletres bordades sobre el pit amb el seu nom, a la camisola que l’abrigava. Hi deia Hermes sota el dibuix d’unes sabates petites amb ales a les bandes. La meva tindrà el seu nom quan decideixi sortir i comenci a passejar-se per tot, em vaig dir, caldrà trobar-li’n un perquè no la confonguin amb qualsevol cosa.
Vaig sortir de la cambra per la finestra, aixecant la persiana poquet a poquet, i entràrem a trenc d’alba. Sentia al darrere com a la cambra Hermes somiquejava, tan sol s’havia quedat, i després el soroll de les frontisses de la porta per on arribava la que li feia de mare. “Tu quieta, criatura, deixa de fer saltirons que ens sentiran”, li vaig dir doncs no parava de picar de peus dins la panxa.
La dona que li feia de mare era una dona que no semblava una mare. Prima, maca de cara, de pell bruna i de cabells negres com la nit, foscos, com a mi m’agraden. Hauria anat nua si no fos per les calces que l’encalçaven les natges fermes i rodones i l’entrecuix de bec d’ocell.
S’hi acostà, va encendre el llum i la seva cara semblava una d’aquestes dones santes que surten així, amb molta pau, de la fosca dels quadres. Tenia la mirada neta i decidida, curulla de saviesa, la d’algú que havia viscut moltes coses i se n’havia sortit. Una cicatriu li creuava els llavis de biaix.
S’ajupí i va posar les mans dins el bressol i va fer aparèixer Hermes sota el llum, arraulit dins la barca dels seus braços. Així deu estar la meva, bressolant-se en l’onatge de la meva panxa, em vaig dir.
Les dones que havia conegut no agafaven mai les criatures d’aquella manera. Sempre usaven guants a la casa gran, i mai se’ls posaven els braços com barques quan es passaven les criatures unes a les altres, ni mai els deien cap nom, ni les miraven als ulls.
El nom el coneixíem quan venia a buscar-nos la que ens faria de mare i abans de recollir-nos, ens mirava per tot arreu: els peus, les cames, l’entrecuix, la panxa, els pits, la cova de la gola, els forats del nas, fins als ulls, per ficar-nos-hi la pedra de la seva mirada, i llavors ens donaven el nom. “Et dius Albina”.
Vaig marxar emboscada pujant a la teulada, i vaig deixar enrere la dona bruna i vaig fer cap a casa meva, per on entrava el sol fumejant de xafogor per la finestra de la sala. El pare jeia a la seva butaca amb l’estesa de diaris i no els va obrir fins que li vaig dur el vas amb el whisky.
Després ens en vàrem anar, la meva criatura i jo, a passar el dia tancades a la cambra. Des que me n’hi van posar una a dins entrebancava la porta amb la cadira i no deixava que me n’hi posessin cap altra.
Quan em llevava era capvespre i sobre la vànova s’estenien coses meves de dins que ella havia tret per jugar mentre jo dormia. Uns cabdells esfilagarsats negres i rogencs, que feien dibuixos estranys sobre els llençols. La sentia dormint i jo, a pas de cargol, vaig recollir les joguines que havia deixat esteses i fer un embalum amb els llençols per deixar darrere l’armari. Així el proper dia ho trauré i ella podrà seguir jugant, em vaig dir.
Encara està dormint, pensava, doncs no es movia mentre pujava a les teulades i saltava d’una a l’altra buscant la casa de la dona bruna, mare d’Hermes. M’havia de donar pressa per emboscar-me, doncs aquella nit hi havia un munt d’ocells que anaven d’aquí cap allà com borinots.
Vaig arribar a la casa sense ser descoberta i des de la finestra de la terrassa, sota la fosca del voladís, els veia al fons del passadís. Ella amb els braços com barques i Hermes a dins. S’amorrava al pit, generós, gros com un codony, i ella se’l mirava com mai havia vist que una dona mirés a cap criatura.
La meva feia la ronsa, no sentia les seves corredisses dins el cos. Després, potser pel neguit de veure com aquella dona mirava Hermes, començà a sortir com mai abans l’havia vist fer-ho. M’espitjava les cuixes, l’entrecuix em feia salivera i coïa, i quan vaig obrir les cames, eixarrancada sobre l’empedrat de la terrassa, va lliscar fins a terra.
Era plena de grumolls i duia caminets negres i grisos al caparró, i anava embolicada de través amb una bossa fosca, com el senador romà de les làmines de l’escola.
La meva criatura no sabia plorar. Estava quieta sobre l’empedrat amb els punys tancats sense obrir boca. Com que encara era molt petitona i a fora hi feia molt fred vaig tractar de tornar-me-la a posar dins, on l’escalfor li tornaria i perdria aquell esglai de viure que se li havia quedat a la cara. Costava que entrés, tenia l’escletxa de l’entrecuix closa.
Vaig recordar el que passava amb les pagellides de les roques al mar aquella vegada de petita, que ens van dur perquè el coneguéssim, doncs aquell dia ens havíem portat molt bé. Les tocàvem amb un bastonet i elles s’arrapaven a les roques; “veieu com encara són vives?”, ens deia la mare del cinturó de les claus.
Tan sols m’hi vaig poder posar les cames amb els peus menuts davant, poc a poc perquè costava i feia mal, i va arribar fins a la base de la panxa i després a la base del pit, però la carona no. El caparró va quedar de volta cap a dalt i tenia una carona de xineta grassoneta. I així ens vàrem quedar. Jo eixarrancada a terra, amb aquell dolor d’escorxador, i ella sense saber si anar a dins o a fora.
L’escalfor del meu cos no li arribava a la cara que s’anava tornant blanca i jo vinga a donar-li copets a les galtes per fer-li fugir el fred. Després d’una estona me’n vaig adonar que la meva era una criatura que no podia viure a fora i fer-se gran.
Era com les que duraven quatre dies a la casa gran i que després enviaven al camp de gira-sols, a les glaceres o a les granges. Les dones del cinturó negre ens deien que cada gira-sol era la flor d’una criatura que no havia pogut quedar-se entre nosaltres, i que calia dur-les sota terra.
La vaig treure del tot a fora i part del seu cos encara guardava l’escalfor del meu. Però poc a poc es va anar tornant fred perquè el fred li baixava del cap fins que ja no li quedava cos per on escampar-se. Després la vaig agafar entre els braços, que els tenia com barques, i em vaig adonar que la dona bruna em mirava des de l’altra cantó de la finestra. Semblava que feia estona que hi era. Hermes ja no se li amorrava al pit i dormia entre els seus braços.
Ens miràvem i la lluna feia d’espill entre nosaltres, sobre el cristall, penjada al mig de la cova del cel, i la seva figura de dona bruna estava al costat de la meva, globus d’on l’aire fugia, i ella, dona terrosa que vivia en aquell reflex, era com una aparició en el cristall que ens emmirallava. Una cara al cantó de l’altra cara.
El negre i el blanc. La dona bruna tenia alguna cosa que s’esmunyia. No hi havia paraula que pogués nombrar-la. Mirava suau i clar des d’algun lloc de molt endins. A dins hi duia un secret, com quan tens una lluerna entre les mans.
Em va somriure i era com si sabés de mi alguna cosa. Em van venir ganes de passar un dit pel caminet de la cicatriu que duia als llavis. Era lleig i bonic alhora.
Però tenia molta pressa. Vaig girar cua, baixar per la corda i saltar els terrats i els empedrats. Caminava emboscada a la fosca, amagada dels ulls dels ocells. Quedava poca estona perquè vingués l’alba del dia que no coneixeria la meva criatura.
6. Gira-sol
Semblava una nina. Era com totes, amb la seva escletxa a l’entrecuix, petita, enclusa de llavor per quan comencés a treure el seu primer brot. Les manetes de pedra blanca. Els braços branques eixorques. Les cames unes àncores de joguina. Els peus petits com petxines ensorrades a la platja. La meva criatura.
No hi havia gira-sols en aquella ciutat. Tot era ciment i vorera dura. Caminàrem molta estona, emboscades, lluny de tot, i a trenc d’alba, al final d’un camí, trobàrem el camp. Era gran fins a perdre’s de vista i tots tenien les tiges altes i gruixudes amb la flor ajupida al cap de munt. Groga com un sol.
Em vaig introduir al camp quatre passes endins, entre dues tiges. Vaig treure unes fulles i uns branquillons i manyocs de terra per fer forat, fins que vaig trobar la soca per on pujava el gira-sol de dins de terra. Vaig foradar més endins encara, on vaig veure que el gira-sol escampava la seva rel a les bandes, per construir un bressol gran com una panxa on la meva criatura s’hi encalçà bé.
Semblava tranquil·la, arraulida i quieta, com si hagués retrobat el lloc després del seu curt viatge. Volia treure llàgrimes, però estaven enclotades dins els ulls. Només sons repetits que sortien pel seu compte de la boca. Tres a munt, quatre avall, i el meu cos amunt, el meu cos avall, pengim penjam. El món va callar per escoltar.
La vaig embolcallar amb la terra, anivellar el monticle; hi vaig posar les fulles i els branquillons com els havia trobat. No va tenir nom.
Ricard Vancells
La veu i la boria (novel·la)
11 d’agost del 2026
Un poeta
Heme aquí, un hombre,
anticuado dinosaurio,
portador de agravios,
anticuado dinosaurio,
portador de agravios,
merecedor de condenas,
frágil soñador.
Más no pierdan su fe
en este poeta triste
que está intentando escribir
un poema feliz.
Simón Mesa Soto
frágil soñador.
Más no pierdan su fe
en este poeta triste
que está intentando escribir
un poema feliz.
Simón Mesa Soto
Director y guionista de "Un poeta"
Jeanette. Corazón de poeta
2 de juliol del 2026
4 de juny del 2026
Autopsicografía
El poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que de veras siente.
Y quienes leen lo que escribe,
Sienten, en el dolor leído,
No los dos que el poeta vive
Sino aquél que no han tenido.
Y así va por su camino,
Distrayendo a la razón,
Ese tren sin real destino
Que se llama corazón.
Fernando Pessoa
15 de maig del 2026
La nit a Mart
El cel de dia a la Terra és una closca, amb núvols aquí i allà obrint volum. De nit estels regalimant la fosca, més humils que al cel de Mart.
L'home a Mart hauria deixat el pedestal i tret el barret.
RV
El trastornat
Quan algú diu "soc TDAH, soc TEA.." parla de la gàbia on l'han ficat. Convertit en gàbia i policia alhora, l'han trastornat.
Algú que ha estat trastornat, nominat per l'altre en el seu ésser, serà dòcil a aquest altre. Hi confiarà el seu destí i es deixarà fer, dir.
Aquest altre diu qui és ell. És feixista doncs l'obliga a ser com ell diu que és, i farà d'ell el que voldrà.
Algú que ha estat trastornat, nominat per l'altre en el seu ésser, serà dòcil a aquest altre. Hi confiarà el seu destí i es deixarà fer, dir.
Aquest altre diu qui és ell. És feixista doncs l'obliga a ser com ell diu que és, i farà d'ell el que voldrà.
En la conversa tractem que miri més enllà de la seguretat mortal dels barrots. Que tracti de nominar-se millor. Només pel fet de nominar-se es fa persona. És ella i ningú més. Si ho aconsegueix ja és inclassificable.
L'animem a la llibertat interna. Amb els seus riscs, però.
RV
RV
13 de maig del 2026
casasses
ninguna mecànica doctrina és tan
prop a natural com música
prop a natural com música
enric casasses. assagets
"Dibuixar i el fet d'escriure són més rars, però la música és com els ocellets, és natura ... gairebé"
(dit per casasses per explicar aquest aforisme)
27 de març del 2026
Dia 2 leyendo a Clarice - Un soplo de vida
"El cuerpo informa mucho. Pero yo desconozco las leyes del espíritu: él divaga. A mi pensamiento, con la enunciación de las palabras que brotan mentalmente, sin yo hablar o escribir después, a ese mi pensamiento de palabras lo precede una visión instantánea, sin palabras, del pensamiento, palabra que vendrá casi inmediatamente, con una diferencia espacial de menos de un milímetro. Ante de empezar, pues, ya he pensado. Supongo que el compositor de una sinfonía tiene solamente el “pensamiento antes del pensamiento” y ¿es algo más que una atmosfera lo que se ve en esa rauda idea muda? No. En realidad es una atmósfera que, coloreada ya por el símbolo, me hace sentir el aire de la atmósfera de donde todo viene."
Clarice Lispector. Un soplo de vida
24 de març del 2026
La paraula
Walker Evans
Malmesa, la paraula, i decau i cal retirar-la.
La paraula sola.
El significat sol.
El significat de la paraula i la paraula, junts.
Nua la paraula, mostrant què significa.
Plena, la paraula, dient què és.
Més significats que el que significa, clarament.
La imatge fixant el què és i el què no és,
i alguna cosa més que només la fotografia diu.
RV
17 de març del 2026
Dia 1 leyendo a Clarice - Un soplo de vida
Escribir es acercarse al lugar donde habita solo el lenguaje. Su cauce.
Intentar ver ese río. Sumergirse en él, ¿se puede?, o tan solo se observa, ¿se describe su fluir?¿Es esa experiencia, la de observar, el arrobamiento? ¿O es más bien el baño el arrobamiento?
Hay que desnudarse para sumergirse en el agua. Y el vestido es el «yo».
¿Las místicas no tienen un acceso directo a esto?
¿Y algunos escritores también? ¿O lo buscan porque no pueden ir más allá?
Más allá puede haber la locura. La locura del lenguaje discurriendo solo. Es un río, y un río te arrastra. Está en su naturaleza.
Pienso en Hölderlin, en Rilke.
RV
Intentar ver ese río. Sumergirse en él, ¿se puede?, o tan solo se observa, ¿se describe su fluir?¿Es esa experiencia, la de observar, el arrobamiento? ¿O es más bien el baño el arrobamiento?
Hay que desnudarse para sumergirse en el agua. Y el vestido es el «yo».
¿Las místicas no tienen un acceso directo a esto?
¿Y algunos escritores también? ¿O lo buscan porque no pueden ir más allá?
Más allá puede haber la locura. La locura del lenguaje discurriendo solo. Es un río, y un río te arrastra. Está en su naturaleza.
Pienso en Hölderlin, en Rilke.
RV
6 de març del 2026
Un tastet del tio Marian
Jo no he conegut mai
les meves mans
Jo no conec
les meves mans
Jo no coneixeré les meves mans.
les meves mans
Jo no conec
les meves mans
Jo no coneixeré les meves mans.
I condemnat pel temps; el meusenyor
soc un de tants per la clemència.
ALFA, BETA, GAMMA,
pilars de civilitzacions,
podeu anar a la merda.
soc un de tants per la clemència.
ALFA, BETA, GAMMA,
pilars de civilitzacions,
podeu anar a la merda.
Marià Vancells Puig
28/1/1944 - 27/7/1971
Noia de porcellana
Noia de porcellana,
buscava una ànima dintre teui això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana,
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.
Noia de porcellana,
tot el teu cos és recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
Noia de porcellana,
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.
Noia de porcellana,
d'una mirada et van trencar un braç,
semblaves indignada
com una santa sense beats.
Noia de porcellana,
tota ets fràgil que t'has tancat,
a sota una campana
que sona dolça i és de cristall.
Noia de porcellana,
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.
Noia de porcellana,
tens la mirada ben transparent,
la pell de celofana
i la carn translúcida i repel·lent.
Noia de porcellana,
què vols que et donin no donant res,
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.
Pau Riba
7/8/1948 - 6/3/2022
20 de febrer del 2026
Colom a una finestra de Barcelona
Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?
Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin
16 de febrer del 2026
Eterno femenino
Todo lo transitorio
sólo es parábola;
lo inalcanzable,
deviene aquí en suceso;
lo indescriptible,
aquí se hace acto;
el eterno femenino
nos atrae hacia las alturas.
Goethe. Fausto
Gustav Mahler. Finale Sinfonia nº 8. (Dudamel. Joven Orquesta Simón Bolivar y Los Angeles Phillarmonic)
Alles Vergängliche
ist nur ein Gleichnis;
das Unzulängliche,
hier wird's Ereignis;
das Unbeschreibliche,
hier ist es getan;
das Ewig-Weibliche
zieht uns hinan.
Goethe. Faust
sólo es parábola;
lo inalcanzable,
deviene aquí en suceso;
lo indescriptible,
aquí se hace acto;
el eterno femenino
nos atrae hacia las alturas.
Goethe. Fausto
Alles Vergängliche
ist nur ein Gleichnis;
das Unzulängliche,
hier wird's Ereignis;
das Unbeschreibliche,
hier ist es getan;
das Ewig-Weibliche
zieht uns hinan.
Goethe. Faust
1 de febrer del 2026
31 de gener del 2026
El quadre més bonic del món. Tàpies
Pròleg
què hem de fer per tal de mirar de la manera més neta, no pas cercant en les coses allò que ens han dit que hi ha d’haver, sinó allò que de debò hi ha? Mireu, mireu al fons! I deixeu-vos arrossegar per allò que ressona dins vostre en contemplar el que sens ofereix... Podem trobar l’art pertot.. Pot ésser una petjada per la vida, o una puntada de peu –per què no?- que digui “prou!”. Pot ésser la suau brisa del matí, plena d’esperança, o bé el baf acre que surt d’una presó. Pot éser les taques de sang d’una ferida, o el cant enmig del cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ésser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.
Ralph Herrmanns
Ralph Herrmanns
5 de gener del 2026
Subscriure's a:
Missatges (Atom)