El estilo

El estilo en literatura aparece cuando se suspenden los códigos del lenguaje. Así siempre es novedoso y único.

RV

Rilke

"Somos las abejas de lo invisible" escribe Rilke en una carta a Witold Hulewicz.

¿Es la Intuición su eco lejano?

RV

Patrulla

Charles Gleyre Le Déluge (Musée cantonal des Beaux-Arts (MCBA) de Lausana

Temes de conversa: 

Els dies que fa que no es canvien les túniques.

Les hores extres de vol que han de fer per aconseguir unes ales noves (com és que han de posar-les ells -o elles, o el què sigui, les hores, per tenir-ne unes de noves, quan és evident que s’han desgastat per tantes hores que han hagut de patrullar?).

Com afecten els canvis horaris a l’estabilitat angelical. El no saber si s’està de dia o s’està de nit.

La desfeta a la Terra i de la feina que se’ls ha girat.

De les vegades que l’Amo ha enviat aigua a dojo i quan menys se l’espera.

La humitat quan es retiren les aigües i l’encrespament irremeiable de les cabelleres.

De la mania que te l’Amo en que tot quedi net de cossos, i els àngels estan tips de patenes.

L’olor a podrit de tot plegat (tenen les narius extremadament sensibles i, a diferència dels humans que al cap de poc ja no senten l’olor de res, ells o elles, o el que sigui, flairen tothora i la pudor és com el soroll desagradable quan l’oïda no es pot tancar i obliga a sentir-lo TOTA L’ESTONA).

La sort que han tingut, aquest cop, de no haver d’enretirar cossos. Planyen als companys, o a les companyes o al que sigui, que enguany els toqui posar-s’hi. No és pel cansament de veure tanta gent morta, que també, ni per l’esgotament de rescatar-los de totes bandes, de les més inversemblants (un d’ells o d'elles o del que sigui, explica que una vegada en va trobar un encaixat dins la paraula “circumflexa” i va caldre Déu i ajuda per treure’l d’allí), és per la repetició, l’avorriment de la repetició.

Planegen i a voltes miren l’entorn en silenci, però sense fixar-s’hi massa, reclosos com estan en el seus pensaments. Perquè és difícil ser àngel. Molt difícil.

1- Començant per la sexualitat, que encara és hora que l’Amo digui si es pot o si no es pot, si son això o allò, i, més encara, de què collons gaudeixen.
2- Continuant per l’alimentació, doncs no tenen ni punyetera idea de si els agrada alguna cosa perquè mai se’ls ha informat de la necessitat o no d’alimentar-se.
3- Acabant (no gosen fer la llista massa llarga, s’hi podrien passar decennis desglossant la dificultat angelical, però cal pensar en la Trinitat, l’Amo sempre destaca el valor del número tres), amb el misteriós tema de la transmigració de les ànimes i els cossos. Aquest és el tema de tots els temes, aquell amb el que l’Amo els trepana les oïdes dia sí i dia també. Però ells o elles o el que sigui mai entendran si son això o allò, si son d’aquí o d’allà, o més difícil encara, si finalment son alguna cosa.

Ricard Vancells

La veu i la boria (dos capítols)

5. Part

A aquella criatura de la casa on vaig lliscar des del terrat encara no li havia nascut el melic, li penjava un llimac rogenc, també duia la sargantana en l’entrecuix i feia quatre dies que l’haurien dut a aquella casa amb aquella mare. Potser era com la que volia ser jo, de les que deixen que les criatures els vinguin de dins i no es conformen amb les que duen de fora.

Aquella dormia com si dugués roba neta dins, feia olor de vapor de planxa. Em vaig estirar a terra, davant de la porta de la cambra, i me la vaig posar a sobre i la meva criatura volia jugar amb ell. Feia saltirons i si hagués pogut l’hauria agafat de la mà i haurien fet corredisses.

La meva no tenia nom. Aquella, la que no havia perdut el llimac de la panxa, portava unes lletres bordades sobre el pit amb el seu nom, a la camisola que l’abrigava. Hi deia Hermes sota el dibuix d’unes sabates petites amb ales a les bandes. La meva tindrà el seu nom quan decideixi sortir i comenci a passejar-se per tot, em vaig dir, caldrà trobar-li’n un perquè no la confonguin amb qualsevol cosa.

Vaig sortir de la cambra per la finestra, aixecant la persiana poquet a poquet, i entràrem a trenc d’alba. Sentia al darrere com a la cambra Hermes somiquejava, tan sol s’havia quedat, i després el soroll de les frontisses de la porta per on arribava la que li feia de mare. “Tu quieta, criatura, deixa de fer saltirons que ens sentiran”, li vaig dir doncs no parava de picar de peus dins la panxa.

La dona que li feia de mare era una dona que no semblava una mare. Prima, maca de cara, de pell bruna i de cabells negres com la nit, foscos, com a mi m’agraden. Hauria anat nua si no fos per les calces que l’encalçaven les natges fermes i rodones i l’entrecuix de bec d’ocell.

S’hi acostà, va encendre el llum i la seva cara semblava una d’aquestes dones santes que surten així, amb molta pau, de la fosca dels quadres. Tenia la mirada neta i decidida, curulla de saviesa, la d’algú que havia viscut moltes coses i se n’havia sortit. Una cicatriu li creuava els llavis de biaix.

S’ajupí i va posar les mans dins el bressol i va fer aparèixer Hermes sota el llum, arraulit dins la barca dels seus braços. Així deu estar la meva, bressolant-se en l’onatge de la meva panxa, em vaig dir.

Les dones que havia conegut no agafaven mai les criatures d’aquella manera. Sempre usaven guants a la casa gran, i mai se’ls posaven els braços com barques quan es passaven les criatures unes a les altres, ni mai els deien cap nom, ni les miraven als ulls.

El nom el coneixíem quan venia a buscar-nos la que ens faria de mare i abans de recollir-nos, ens mirava per tot arreu: els peus, les cames, l’entrecuix, la panxa, els pits, la cova de la gola, els forats del nas, fins als ulls, per ficar-nos-hi la pedra de la seva mirada, i llavors ens donaven el nom. “Et dius Albina”.

Vaig marxar emboscada pujant a la teulada, i vaig deixar enrere la dona bruna i vaig fer cap a casa meva, per on entrava el sol fumejant de xafogor per la finestra de la sala. El pare jeia a la seva butaca amb l’estesa de diaris i no els va obrir fins que li vaig dur el vas amb el whisky.

Després ens en vàrem anar, la meva criatura i jo, a passar el dia tancades a la cambra. Des que me n’hi van posar una a dins entrebancava la porta amb la cadira i no deixava que me n’hi posessin cap altra.

Quan em llevava era capvespre i sobre la vànova s’estenien coses meves de dins que ella havia tret per jugar mentre jo dormia. Uns cabdells esfilagarsats negres i rogencs, que feien dibuixos estranys sobre els llençols. La sentia dormint i jo, a pas de cargol, vaig recollir les joguines que havia deixat esteses i fer un embalum amb els llençols per deixar darrere l’armari. Així el proper dia ho trauré i ella podrà seguir jugant, em vaig dir.

Encara està dormint, pensava, doncs no es movia mentre pujava a les teulades i saltava d’una a l’altra buscant la casa de la dona bruna, mare d’Hermes. M’havia de donar pressa per emboscar-me, doncs aquella nit hi havia un munt d’ocells que anaven d’aquí cap allà com borinots.

Vaig arribar a la casa sense ser descoberta i des de la finestra de la terrassa, sota la fosca del voladís, els veia al fons del passadís. Ella amb els braços com barques i Hermes a dins. S’amorrava al pit, generós, gros com un codony, i ella se’l mirava com mai havia vist que una dona mirés a cap criatura.

La meva feia la ronsa, no sentia les seves corredisses dins el cos. Després, potser pel neguit de veure com aquella dona mirava Hermes, començà a sortir com mai abans l’havia vist fer-ho. M’espitjava les cuixes, l’entrecuix em feia salivera i coïa, i quan vaig obrir les cames, eixarrancada sobre l’empedrat de la terrassa, va lliscar fins a terra.

Era plena de grumolls i duia caminets negres i grisos al caparró, i anava embolicada de través amb una bossa fosca, com el senador romà de les làmines de l’escola.

La meva criatura no sabia plorar. Estava quieta sobre l’empedrat amb els punys tancats sense obrir boca. Com que encara era molt petitona i a fora hi feia molt fred vaig tractar de tornar-me-la a posar dins, on l’escalfor li tornaria i perdria aquell esglai de viure que se li havia quedat a la cara. Costava que entrés, tenia l’escletxa de l’entrecuix closa.

Vaig recordar el que passava amb les pagellides de les roques al mar aquella vegada de petita, que ens van dur perquè el coneguéssim, doncs aquell dia ens havíem portat molt bé. Les tocàvem amb un bastonet i elles s’arrapaven a les roques; “veieu com encara són vives?”, ens deia la mare del cinturó de les claus.

Tan sols m’hi vaig poder posar les cames amb els peus menuts davant, poc a poc perquè costava i feia mal, i va arribar fins a la base de la panxa i després a la base del pit, però la carona no. El caparró va quedar de volta cap a dalt i tenia una carona de xineta grassoneta. I així ens vàrem quedar. Jo eixarrancada a terra, amb aquell dolor d’escorxador, i ella sense saber si anar a dins o a fora.

L’escalfor del meu cos no li arribava a la cara que s’anava tornant blanca i jo vinga a donar-li copets a les galtes per fer-li fugir el fred. Després d’una estona me’n vaig adonar que la meva era una criatura que no podia viure a fora i fer-se gran.

Era com les que duraven quatre dies a la casa gran i que després enviaven al camp de gira-sols, a les glaceres o a les granges. Les dones del cinturó negre ens deien que cada gira-sol era la flor d’una criatura que no havia pogut quedar-se entre nosaltres, i que calia dur-les sota terra.

La vaig treure del tot a fora i part del seu cos encara guardava l’escalfor del meu. Però poc a poc es va anar tornant fred perquè el fred li baixava del cap fins que ja no li quedava cos per on escampar-se. Després la vaig agafar entre els braços, que els tenia com barques, i em vaig adonar que la dona bruna em mirava des de l’altra cantó de la finestra. Semblava que feia estona que hi era. Hermes ja no se li amorrava al pit i dormia entre els seus braços.

Ens miràvem i la lluna feia d’espill entre nosaltres, sobre el cristall, penjada al mig de la cova del cel, i la seva figura de dona bruna estava al costat de la meva, globus d’on l’aire fugia, i ella, dona terrosa que vivia en aquell reflex, era com una aparició en el cristall que ens emmirallava. Una cara al cantó de l’altra cara.

El negre i el blanc. La dona bruna tenia alguna cosa que s’esmunyia. No hi havia paraula que pogués nombrar-la. Mirava suau i clar des d’algun lloc de molt endins. A dins hi duia un secret, com quan tens una lluerna entre les mans.

Em va somriure i era com si sabés de mi alguna cosa. Em van venir ganes de passar un dit pel caminet de la cicatriu que duia als llavis. Era lleig i bonic alhora.

Però tenia molta pressa. Vaig girar cua, baixar per la corda i saltar els terrats i els empedrats. Caminava emboscada a la fosca, amagada dels ulls dels ocells. Quedava poca estona perquè vingués l’alba del dia que no coneixeria la meva criatura.


6. Gira-sol

Semblava una nina. Era com totes, amb la seva escletxa a l’entrecuix, petita, enclusa de llavor per quan comencés a treure el seu primer brot. Les manetes de pedra blanca. Els braços branques eixorques. Les cames unes àncores de joguina. Els peus petits com petxines ensorrades a la platja. La meva criatura.

No hi havia gira-sols en aquella ciutat. Tot era ciment i vorera dura. Caminàrem molta estona, emboscades, lluny de tot, i a trenc d’alba, al final d’un camí, trobàrem el camp. Era gran fins a perdre’s de vista i tots tenien les tiges altes i gruixudes amb la flor ajupida al cap de munt. Groga com un sol.

Em vaig introduir al camp quatre passes endins, entre dues tiges. Vaig treure unes fulles i uns branquillons i manyocs de terra per fer forat, fins que vaig trobar la soca per on pujava el gira-sol de dins de terra. Vaig foradar més endins encara, on vaig veure que el gira-sol escampava la seva rel a les bandes, per construir un bressol gran com una panxa on la meva criatura s’hi encalçà bé.

Semblava tranquil·la, arraulida i quieta, com si hagués retrobat el lloc després del seu curt viatge. Volia treure llàgrimes, però estaven enclotades dins els ulls. Només sons repetits que sortien pel seu compte de la boca. Tres a munt, quatre avall, i el meu cos amunt, el meu cos avall, pengim penjam. El món va callar per escoltar.

La vaig embolcallar amb la terra, anivellar el monticle; hi vaig posar les fulles i els branquillons com els havia trobat. No va tenir nom.

Ricard Vancells

La veu i la boria (novel·la)

Un poeta

Heme aquí, un hombre,
anticuado dinosaurio,
portador de agravios,

merecedor de condenas,
frágil soñador.

Más no pierdan su fe
en este poeta triste
que está intentando escribir
un poema feliz.

Simón Mesa Soto

Director y guionista de "Un poeta"

Jeanette. Corazón de poeta